Aquest bloc té la intenció de donar-us a conèixer els principals aqüeductes de la Hispania en l'època romana.
Parlarem de la seva construcció, funció, emplaçament i particularitats estilístiques.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Definició

Un aqüeducte és un conducte artificial típicament romà, per a portar l'aigua d'un lloc a un altre, generalment en gran quantitat i aprofitant la inclinació del terreny per tal que l'aigua només flueixi en el sentit desitjat.
L'estil arquitectònic repeteix sovint el mateix esquema; a sota, uns pilars dels quals es van succeïnt distints pisos formats per una successió d'arcs semicirculars. I a sobre, el canal per on circula l'aigua.
Els aqüeductes antics més coneguts a Europa són els que encara avui es mantenen, herència de l'Imperi romà. Són construccions que destaquen per la seva grandiositat i funcionalitat, atès que s'edificaven per a abastir d'aigua poblacions que, pel seu gran nombre d'habitants, no en tenien prou amb les reserves que disposaven.

Encara que existien precedents en les civilitzacions antigues del Pròxim Orient i els enginyers grecs havien construït conduccions eficients, foren els enginyers romans, gràcies fonamentalment a l'invenció del formigó, els qui inventaren aquest tipus de construcció.

Malgrat tot, els factors tècnics no foren els únics que contribuiren a difondre aquest tipus d'obres, la unitat política de l'Imperi i l'existència d'un sistema econòmic fort que permetés un gran desenvolupament urbanístic foren claus per a l'edificació d'aquestes obres d'hingenieria monumentals.
En moltes ocasions, els aqüeductes continuaren essent emprats durant l'Edat Mitjana i inclús en temps moderns,gràcies als processos de restauració que s'han anat aplicant.

Aquestes solucions aplicades se seguiren utilitzant sense modificacions importants fins al segle XIX. En el segle XX, els progressos en la producció de ciments, la unió de ciments i acers, els nous materials i les tècniques en la construcció de tubs revolucionaren les conduccions de l'aigua i simplificaren la seva adaptació al terreny.

Bibliografia
FATÁS, G.; BORRÁS, G., Diccionario de términos de arte y arqueología, Alianza, Madrid, 1999 (1988).

Webgrafia

http://www.enciclopedia.cat/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada