Els romans heretaren d'Orient i Grècia les tècniques de canalització de l'aigua i les empraren per trobar solucions al problema de la conducció d'aigua per a l'abastiment de la ciutat, el desguàs de llacunes i terrenys pantanosos, a més del sanejament de la pròpia ciutat.
L'Aqüeducte sobre arcades és d’invenció típicament romana. Per a la seva creació repeteixen el model del pont i la verticalitat i monumentalitat de l'Arc de triomf. Per tant, en una construcció utilitària i rural aconsegueixen una realització monumental, que expressa el poder de Roma.
Vitruvi, al seu tractat d’arquitectura De architectura libri decem, fa una descripció dels aqüeductes, parlant de la seva construcció i l’elecció de materials que s’havien de dur a terme per a la seva realització.
A més, fa una diferenciació dels aqüeductes basant-se en:
- Els conductes de pedra (foren els més estesos)
- Les canonades de plom o bronze (massa cares de fabricar i mantenir)
- Les canonades d’argila (de pitjor qualitat)
Per a la construcció dels aqüeductes, en ocasions era necessari excavar túnels i construir ponts, amb la finalitat de no interrompre la línia de descens contínua que transportés l’aigua mitjançant la seva pròpia gravetat, sense haver de provocar el seu recorregut.
Actualment, alguns aqüeductes es troben en funcionament; ni ha d’altres que, tot i romandre conservats íntegrament, l'aigua no circula per la seva caixa; tota la resta els trobem en runes.
Bibliografia
FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.
WARD-PERKINS, J.B., Arquitectura romana, Aguilar, Madrid, 1976
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.
WARD-PERKINS, J.B., Arquitectura romana, Aguilar, Madrid, 1976
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada