La construcció de l'aqüeducte

Amb anterioritat s'empraven regularment els ponts amb volta, que a banda de sofrir els cops del corrent dels rius no tenien l'horitzontalitat necessària per conduir l'aigua, l'objectiu principal.

Per tant, la necessitat de creuar barrancs i rius resolta a través de l'horitzontalitat va menar a la construcció d'aqüeductes de dos i tres pisos, anivellats per etapes. Però la idea va anar evolucionant fins a acabar subratllant la verticalitat, de manera que els pilars ordenen tota la construcció, els arcs queden en segon pla, i les cornises de coronació de les seves impostes s'interrompen entre cada dos pilars.

La construcció de l'aqüeducte exigeix l'estudi minuciós i precís del terreny, que permet escollir el recorregut més econòmic per aconseguir el fluxe de l'aigua per un pendent suau i sostingut.

El canal per on circula l'aigua s’adapta al terreny de diferent manera segons la seva orografia. Quan és possible, transcorre sobre el sòl recolzat a un mur; en canvi, si el terreny s'eleva una mica el canal queda soterrat i forma una galeria subterrània excavada directament a la roca o construïda dins una rasa. Per altra banda, quan s'interposa en el traçat de la conducció una muntanya que no es pot rodejar es du a terme una perforació en forma de túnel.

I quan s'ha de vèncer una gran depressió es recorre a la construcció d'un sistema d'arqueries que sostenen el canal i el mantenen al nivell adeqüat, accentuant aixi la verticalitat de l'estructura.

Aquest sistema d'arqueries pot basar-se en dos principis estructurals, encara que és possible que es combinin, donant com a resultat obres mixtes.

En primer lloc, l’arqueria com un mur que ha estat alleugerit per obertures rematades per arcs (majoritàriament de mig punt o rebaixats). Cada arc, juntament amb els altres, sustenta l’arqueria, i aquesta el canal de conducció.

I en segon lloc, l'arqueria com una alineació de pilars que sosté el pes del canal i l'aigua que transporta. La funció dels arcs en aquest cas és reforçar els pilars. Sols els arcs de l'ordre superior contribueixen a la sustentació del canal.

Les tècniques contructives són variades, però s’utilitza el que es denomina aparell per distinguir els diferents tipus de murs segons la col.locació de les pedres que formen la construcció; o opus quan fa referència al tamany i forma dels materials (regulars o irregulars).

Els més utilitzats són:

• Opus quadratum: realitzat en carreus de pedra aparellats a la soga o al fil, s’empraven per donar un aire monumental a la construcció.

• Opus caementicium: de ciment o formigó romà, una barreja de calç, arena, enderrocs i pedres lleugeres, que permetia una construcció ràpida i la creació de multitud de formes. S'abocava a una armadura de fusta que més tard es retirava.

• Per protegir el formigó, aquest es recobreix amb paràmetres de maçoneria de pedra (opus incertum, aquest aparell utilitza petits blocs de pedra col·locats sense ordre, però reforçat en els caires per carreus tallats) i maons (opus testaceum)

Bibliografia

FERNÁNDEZ CASADO, C, Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.

FERNÁNDEZ CASADO, C. Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.