Aqüeducte de Los Milagros

Aqüeducte de Los Milagros
Imatge de wikipedia.org

Historia

Portava aigua fins a la ciutat romana d’Emerita Augusta des del pantà de Prosperina, amb un recorregut de10 km. La seva cronologia ha estat molt debatuda, però se’l considera d’època augusta.

Dimensions i descripció

Primera zona d’arcades:

Apareix després de la zona subterrània de la conducció, amb una arcaria elevada de la qual sols es conserven tres pilars rectangulars. El tercer dels pilars ha estat anomenat “de los milagros”, donada la inestabilitat i perill que suposen el desgast de la seva base. Aquest pilar ha acabat donant nom a tota la construcció, tot i que va ser restaurat el 1956.

Entre el primer i el segon del pilars conservats, en falta un altre i entre el segon i el tercer en falten nou.

Després d’aquesta primera secció d’arcades, trobem un tram de 123’50 m del qual no en tenim vestigis.

Segona zona d’arcades:

Tenim una primera tirada de 26 m, on hi trobem tots els pilars. Els que ocupen els llocs 9 i 10 estan situats a la zona per on discorria el riu Albarregas, i a la seva base trobem tallamars a ambdós costats. És en aquest punt on l’aqüeducte arriba a la seva major alçada, arribant als 28 metres.

A partir del pilar 26 tornem a trobar una longitud de 83 m sense vestigis.

Tercera zona d’arcades:

El primer pilar que trobem romp la alineació i canvia la direcció de la conducció. Més endavant trobem l’ermita de San Jorge, on l’aqüeducte proveïa d’aigua un dipòsit o piscina llimaria, ja que els usos d’aquesta conducció eren industrials.

Als pilars principals, la secció del nucli pot variar entre els 2’90 x 2’90 m als 3 x 3 m. En aquests pilars se’l adossen contraforts frontals (amplària de 1’30 a 1’38 cm, sortint de 2 a 2’10 cm).

El mòdul general es de tres pisos, on el pilar arriba fins la línia d’arrencada de les bòvedes superiors, amb una cornisa a l’arrencada de les bòvedes dels pisos.

Se suposa que sobre les restes conservades, hi devia venir el cos de coronació.

Una de les característiques més destacables és la utilització de la fàbrica de maó per les bòvedes, combinada amb els carreus pels pilars.

Conducció
Assortia d’aigua la ciutat d’Emerita Augusta. La conducció transcorria des del pantà de Proserpina fins a la ciutat travessant la depressió del riu Albarregas, per concloure al turó d’El Calvario.

Imatges

wikipedia.org

Bibliografia

FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.

FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.

Aqüeducte de San Lázaro

Aqüeducte de San Lázaro
Imatge procedent de extremaduraturistica.es

Història

Aquest aqüeducte data de mitjans del segle I o II. És probable que es realitçàs en dues èpoques, donada la diferència constructiva entre els dos pisos. També es pensa que la seva cronologia

sigui anterior i que realment dati de l’època augustiana.

Juntament amb l’aqüeducte de Los Milagros, assortia d’aigua la ciutat d’Emerita Agusta, conduïnt aigua al llarg d’una distància de 1 km, fins a l’Amfiteatre i al Fòrum Municipal, per sobre el riu Albarregas.

Dimensions i descripció

De tot l’aqüeducte que suportava la conducció al seu pas per sobre el riu Albarregas sols en queden tres pilars amb dos dels seus arcs d’unió, la resta forma part de la reconstrucció a tres

altures que es dugué a terme al segle XVI. Per a la seva realització s’utilitzaren molts dels carreus de l’aqüeducte romà, deixant-lo pràcticament destruït.

Aquests tres pilars conservats són de planta rectangular (2’50 x 1’90 m), i amb contraforts, per reforçar l’estructura.

Al primer pis trobem dos arcs de mig punt amb onze dovelles cada

un. Els carreus dels pilars són encoixinats de nou fileres, que contrasten amb els de la següent altura. Aquest primer pis acaba en una cornisa.

El pis superior de la construcció és de carreus plans amb fileres horitzontals de maons intercalats, així, trobem una combinació de materials. Si al primer pis trobem que els pilars són de planta

rectangular, en aquest seran pilars de planta cruciforme inscrita a la planta dels pilars inferiors.

Originalment cobriria una longitud de 1000 m., desembocant en dos llocs diferents: un a un dipòsit d’aigües limàries de l’amfiteatre i l’altre cap al fòrum de la ciutat.

Al segle XVIII s’obrí un estret arc a la part inferior de la construcció amb la finalitat de facilitar el pas.

Curiositats

Es curiosa la descoberta que recentment es va fer a la part inferior de l’aqüeducte quan s’obria un nou arc peatonal. Aquesta descoberta consisteix en la troballa de dos canals, un de plom i un altre de ceràmica a l’interior de la construcció.

Visita

Actualment es troba situat a una zona enjardinada que facilita la visita. A més, es troba proper a altres monuments com el Circ Romà i la Cripta de Santa Eulàlia.

Situació de l'aqüeducte

Mostra un mapa més gran

Imatges

extremaduraturistica.es

Bibliografia

FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.

WARD-PERKINS, J.B., Arquitectura romana, Aguilar, Madrid, 1976.

Aqüeducte de Segòvia

Vista de l'aqüeducte des dels peus de la murada de Segòvia
Imatge procedent de wikipedia.org

L'Aqüeducte de Segòvia va ser construït per abastir d'aigua l'antiga ciutat romana de Secovia. L'any 1984 va ser declarat Monument Nacional, i el 1985 fou nomenat, juntament amb el casc històric de la ciutat de Segòvia, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

La datació és complicada per la manca d'inscripcions clares i la falta de documentació suficient per datar l'orígen de la seva construcció. Malgrat tot, alguns estudiosos apunten que va ser edificat a finals del s.I, en temps dels flavis essent emperador Vespasià; altres asseguren que va ser en temps d'August. I un tercer grup, possant-lo en comparació amb l'Aqua Claudia per les particularitats estilístiques que comparteixen, el daten en temps de l'emperador Claudi.

En l'actualitat, l'estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica ha estat tan alarmant que l'Estat ha pres mesures de protecció mitjançant un minuciós procés de restauració.

En aquest document trobareu una descripció molt més extensa de l'aqüeducte.

I en aquest enllaç podeu accedir a un document pdf amb el plànol guia de la ciutat de Segovia:

http://www.segovia.es/index.php/mod.documentos/mem.descargar/fichero.documentos_Plano-guia_de_Segovia_fd494531%232E%23pdf

Per saber-ne més sobre els treballs de conservació que s'estan portant a terme podeu consultar el següent enllaç:
http://www.segovia.es/index.php/mod.pags/mem.detalle/id.10815/relcategoria.2700

Situació de l'aqüeducte

Mostra un mapa més gran



Imatges
wikipedia.org

Bibliografia

FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.
WARD-PERKINS, J.B., Arquitectura romana, Aguilar, Madrid, 1976.

L'aqüeducte de Tarragona

Aqüeducte de les Ferreres
Imatge procedent de wikipedia.org

L'Aqüeducte de les Ferreres -també anomenat Pont del Diable- està aixecat al Barranc dels Arcs al terme de Tarragona.

És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'època romana i un dels monuments romans més importants de Catalunya.

No es coneix la data exacte de la construcció, ni tan sols de l'existència en època romana. Però se sap que era conegut per geògrafs àrabs, i inclús que va ser restaurat en temps d'Abderraman II.

L'any 1905 es va declarar Bé Cultural d'Interés Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tarraco. Després de l'adquisició del terreny per part de l'Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l'any 2005 el “Parc Ecohistòric del Pont del Diable” per a protegir tant el monument com el seu entorn natural.

En aquest document trobareu una descripció molt més extensa de l'aqüeducte.

I en aquest enllaç us podreu descarregar en format pdf. un article referent a l'aqüeducte: http://www.raco.cat/index.php/Espais/article/view/93719

Situació de l'aqüeducte

Mostra un mapa més gran


Imatges
wikipedia.org

Bibliografia

FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.
HAUSCHILD, T., Arquitectura romana de Tarragona, Publicacions de l'EXCM, Ajuntament de Tarragona, 1983.
WARD-PERKINS, J.B., Arquitectura romana, Aguilar, Madrid, 1976.

Introducció a l'estudi dels aqüeductes romans d'Hispania

En aquest bloc tractarem els quatre aqüeductes monumentals de Tarragona, Segovia i els dos de Mèrida, Milagros i San Lázaro. I després parlarem d'alguns dels aspectes de les construccions de Sevilla, Toledo i Barcelona.
La sèrie d'aqüeductes que trobem a Hispania constitueixen una selecció d'exemplars representatius en l'evolució del tipus, encara que de la majoria d'ells es conservin molt poques restes i pel seu estudi no es disposi de dades fidedignes ni referències d'època que orientin en la seva cronologia. Per tant, s'ha de recorrer als mètodes, en alguns casos deficients, de les particularitats estilístiques i de la deducció a partir de referències històriques.

La construcció de l'aqüeducte

Amb anterioritat s'empraven regularment els ponts amb volta, que a banda de sofrir els cops del corrent dels rius no tenien l'horitzontalitat necessària per conduir l'aigua, l'objectiu principal.

Per tant, la necessitat de creuar barrancs i rius resolta a través de l'horitzontalitat va menar a la construcció d'aqüeductes de dos i tres pisos, anivellats per etapes. Però la idea va anar evolucionant fins a acabar subratllant la verticalitat, de manera que els pilars ordenen tota la construcció, els arcs queden en segon pla, i les cornises de coronació de les seves impostes s'interrompen entre cada dos pilars.

La construcció de l'aqüeducte exigeix l'estudi minuciós i precís del terreny, que permet escollir el recorregut més econòmic per aconseguir el fluxe de l'aigua per un pendent suau i sostingut.

El canal per on circula l'aigua s’adapta al terreny de diferent manera segons la seva orografia. Quan és possible, transcorre sobre el sòl recolzat a un mur; en canvi, si el terreny s'eleva una mica el canal queda soterrat i forma una galeria subterrània excavada directament a la roca o construïda dins una rasa. Per altra banda, quan s'interposa en el traçat de la conducció una muntanya que no es pot rodejar es du a terme una perforació en forma de túnel.

I quan s'ha de vèncer una gran depressió es recorre a la construcció d'un sistema d'arqueries que sostenen el canal i el mantenen al nivell adeqüat, accentuant aixi la verticalitat de l'estructura.

Aquest sistema d'arqueries pot basar-se en dos principis estructurals, encara que és possible que es combinin, donant com a resultat obres mixtes.

En primer lloc, l’arqueria com un mur que ha estat alleugerit per obertures rematades per arcs (majoritàriament de mig punt o rebaixats). Cada arc, juntament amb els altres, sustenta l’arqueria, i aquesta el canal de conducció.

I en segon lloc, l'arqueria com una alineació de pilars que sosté el pes del canal i l'aigua que transporta. La funció dels arcs en aquest cas és reforçar els pilars. Sols els arcs de l'ordre superior contribueixen a la sustentació del canal.

Les tècniques contructives són variades, però s’utilitza el que es denomina aparell per distinguir els diferents tipus de murs segons la col.locació de les pedres que formen la construcció; o opus quan fa referència al tamany i forma dels materials (regulars o irregulars).

Els més utilitzats són:

• Opus quadratum: realitzat en carreus de pedra aparellats a la soga o al fil, s’empraven per donar un aire monumental a la construcció.

• Opus caementicium: de ciment o formigó romà, una barreja de calç, arena, enderrocs i pedres lleugeres, que permetia una construcció ràpida i la creació de multitud de formes. S'abocava a una armadura de fusta que més tard es retirava.

• Per protegir el formigó, aquest es recobreix amb paràmetres de maçoneria de pedra (opus incertum, aquest aparell utilitza petits blocs de pedra col·locats sense ordre, però reforçat en els caires per carreus tallats) i maons (opus testaceum)

Bibliografia

FERNÁNDEZ CASADO, C, Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.

FERNÁNDEZ CASADO, C. Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.

Història dels aqüeductes romans

Els romans heretaren d'Orient i Grècia les tècniques de canalització de l'aigua i les empraren per trobar solucions al problema de la conducció d'aigua per a l'abastiment de la ciutat, el desguàs de llacunes i terrenys pantanosos, a més del sanejament de la pròpia ciutat.

L'Aqüeducte sobre arcades és d’invenció típicament romana. Per a la seva creació repeteixen el model del pont i la verticalitat i monumentalitat de l'Arc de triomf. Per tant, en una construcció utilitària i rural aconsegueixen una realització monumental, que expressa el poder de Roma.

Vitruvi, al seu tractat d’arquitectura De architectura libri decem, fa una descripció dels aqüeductes, parlant de la seva construcció i l’elecció de materials que s’havien de dur a terme per a la seva realització.

A més, fa una diferenciació dels aqüeductes basant-se en:

- Els conductes de pedra (foren els més estesos)

- Les canonades de plom o bronze (massa cares de fabricar i mantenir)

- Les canonades d’argila (de pitjor qualitat)

Per a la construcció dels aqüeductes, en ocasions era necessari excavar túnels i construir ponts, amb la finalitat de no interrompre la línia de descens contínua que transportés l’aigua mitjançant la seva pròpia gravetat, sense haver de provocar el seu recorregut.

Actualment, alguns aqüeductes es troben en funcionament; ni ha d’altres que, tot i romandre conservats íntegrament, l'aigua no circula per la seva caixa; tota la resta els trobem en runes.

Bibliografia

FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.
WARD-PERKINS, J.B., Arquitectura romana, Aguilar, Madrid, 1976