Es tracta d’un aqüeducte d’origen romà, encara que no tenim cap referència directa d’aquesta afirmació, ja que les primeres noticies escrites són d’època almohade quan es va dur a terme la primera reconstrucció. Encara que la conducció, l’obra sobre arcades i per tant l’aqüeducte, és un exemple d’enginyeria romana, unes contruccions que es varen començar a dur a terme al voltant del 150-30 ane ( període baix de la República).
Es proveia del manantial de Santa Lucía situat al municipi d' Alcalá de Guadaira fins arribar a la Puerta de Carmona (antiga porta de les murades de la ciutat) on existía un gran depòsit des de on es distribuíen les aigües a diversos punts de Sevilla.
Va ser reconstruït per primera vegada pels almohades entre els anys 1171 i 1172 a causa del seu estat ruïnós.
Prop del segle XIII, quan començava la Guerra de Granada van tornar a fer-se reparacions en les seves canalitzacions i arcs.
A la fi del segle XIV es va reformar novament, afegint-se'ls nous arcs que van determinar el nombre que es coneix en el present, aproximadament al voltant de 401.
Dimensions i descripció
L’amplada del mur era d’1,80 metres. Els arcs es perllongaven en pilars rectangulars de 0,85x 1,80 fins arribar a llocs on l’altura creixia i amb ella el nombre de pilars i l’augment del volums del fust.
Tota l’obra es de opus testacea utilitzant maons de 27x 13,5 cm. Els aparells con molt simples, alternen juntes en dovelles succesives.
Es superposen dues o tres fileres d'arcades, segons les necessitats del terreny. A la superior es compleix la norma invariant en molts dels aqüeductes espanyols de superposar un arc de mig punt sobre un quadrat en la silueta interna de l’arcada.
La zona d’arcades, sense contar l’obra sobre murs, tendria uns 4 km de longitud.
Conducció
Hi ha dubtes de que l’inici estigués a Carmona, però sí es sap que es proveïa del manantial de Santa Lucia, situat en el municipi d' Alcalá de Guadaira on les canelles passaven travessant llargs túnels subterranis i voltes excavades en la roca o fabricades amb maons ,al llarg dels quals havien accessos fins a la superfície per ventilar la conducció , al voltant de vint accessos en aquesta zona, i acabava en la Puerta de Carmona , on existia un gran dipòsit des del qual es distribuïen les aigües cap a diversos punts de la ciutat: la Casa Pilatos, las Huertas del Rey i els Reales Alcázares a més d'algunes fonts i banys públics.
Curiositats
El darrer capítol de la història de l’aqüeducte es vertaderament desgraciat. Es tracta de la destrucció parcial de la contrucció a causa de l’ampliació de la ciutat.
El primer endarrocament es dur a terme a la altura de la Puerta de Carmona. El segon és la perllongació del ferrocarril cap a Cadis, que va determinar el cobriment del rierol "Tagarete" del qual també es proveïa l’aqüeducte y finalment el desenvolupament urbà el va anar destruïnt pas a pas.
Actualment conservam tres restes de l’aqüeducte de Sevilla:
El més distant al centre de la ciutat està davant d’uns blocs de pisos a la barriada de "Los Pajaritos”.
El segon es troba gairebé al començament del carrer de Luis Montoto.
El tercer i últim va estar durant anys cobert sota el pont que, aixecat al començament del XX, permetia el pas dels trens procedents de Madrid i amb destinació Cadis.
Imatges
Bibliografia
FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.
WARD-PERKINS, J.B., Arquitectura romana, Aguilar, Madrid, 1976.
